Quan un pacient s’acosta al món de la teràpia té la necessitat urgent de canviar certs aspectes de la seva vida o re-formular-la de d’alt a baix.
Vol desfer-se dels seus atacs d’inseguretat, d’ansietat, solucionar els conflictes amb la parella, no patir més, no maltractar-se, etc.
Demana, en venir, fer possible i efectiu un canvi o transformació i trasllada aquesta necessitat al terapeuta en forma de preguntes (què he de fer?, com ho puc fer?, etc.), buscant rebre la confiança i seguretat adient i, també, la resposta definitiva que el sostregui del seu malestar.
Des de l’enfoc guestàltic rebutgem, fent-ho amb cura però constància, el paper d’agents del canvi. No solament no estem davant del pacient per a indicar-li respostes, fer-li propostes o recomanar-li camins, sinó que tampoc estem davant d’ell per a fer-li més amable un procés dolorós o traumàtic. No el podem salvar, sí acompanyar.
Tal i com diu Beisser, el canvi que tan insistentment demana el pacient no pot venir per la persuasió, l’insight, la interpretació o l’intent. El canvi únicament esdevé quan la persona, el pacient, abandona, encara que sigui per un breu moment, la idea de voler ser un altre o de no voler sentir dolor, i intenta ser qui és en aquest moment.
La premissa que fonamenta aquest principi és que cal raure, aturant-nos, en el nostre present, en la nostra manifestació de com som en cada moment. D’altra manera no fem altra cosa que polaritzar allò que som o allò que sentim amb allò que hauríem de ser i sentir, afegint al dolor el conflicte amb nosaltres mateixos.
Posant-nos al capdavant dels maldecaps del pacient o estalviant-li els patiments amb teories o interpretacions estaríem invalidant la seva capacitat, apropiant-nos de la seva maduració i, entre altres, orientant un camí que no és el nostre.
Creiem en la persona que tenim al davant, això sí. Creiem que és capaç de resoldre els seus problemes, de bressolar els seus desconsols. És així, fent-ho d’aquesta manera, com la persona veu néixer, en sí mateixa, la confiança i capacitat de viure de forma autònoma, podent enfrontar les inevitables frustracions amb què va aparellada la vida.
Nacho Bañeras
