Tristezas en cuarentena

Buques errantes, fosas abismales.

Profundidades virginales.

Lutos en conserva, botellas a la deriva, seísmos latentes.

Maremotos invisibles.

¿Cuántos descosidos, cuántos volcanes por despertar pueblan tu pecho y bucean tras tu chapa?

Todos ellos pueblan cada uno de nuestros gestos okupados por una conciencia altanera y en antifaz. Todos ellos cavan túneles a través de los cuales, en instantes inesperados, emergen, en superficie, con algún espasmo de dolor o lacrimal caduco.

Son tajos y hendiduras que el tiempo ofusca pero no cura, frustraciones volteadas con voluntades y querencias, llantos censurados por esperanzas, pero tajos y hendiduras al fin y al cabo, y no cicatrizan.

Son descansos arrastrados, desmayos jaleados, convulsiones hormigonadas, gemidos censurados, estremecimientos aprisionados y quejidos taponados. Pero el ser que habitan, aunque sea en sombra, en soledad y en tensiones musculares, puja por avecinarse, por dinamitar la cotidianidad de cada rutina y prorrumpir en escena adueñándose del teatro.

Deja de atizar en el yunque de tu pecho la vergüenza. Deja que fragüe en lo más hondo ese vómito prescrito. Quebranta el cacique de tu Yo, dictador de haceres y deberías, y libera la revuelta de tu catacumba. Hazlo en abrazo y ternura, sin más pretensiones que el abandono solícito y la aquiescencia piadosa de una humanidad animal y divina.

Nunca ha existido nada más, nunca existirá.

Hazlo con premura, no te abandonará su pujanza. Honra la tristeza. Caminando en expresión por ella es cuando aparece la sensibilidad para convertir nuestro sentir en una empatía, en un compartir nuestro pathos, aquello que nos convierte en humanos de sangre cálida, el trillado que nos une en aurigas de un mismo carro.

Vendrán caricias, ternuras, abrazos, besos y miradas solidarias.

Nunca ha existido nada más, nunca existirá.

Actitud versus identitat

La identitat és tot aquell conjunt de característiques que fem nostres, amb la idea de poder assolir una idea de nosaltres mateixos sòlida, constant en el temps i estimable per l’entorn. La conformen la nostra manera de vestir, el nostre grup social, les idees que professem, les respostes que generem davant les eleccions...

La identitat esdevé així un port per guarir-nos de la fragilitat del món, és una bandera que ens aporta un sentit, una direcció i una finalitat. Sovint la vivim com un oasi i es genera per una experiència formada, principalment, per la cosmovisió familiar. 

En la nostra identitat, per poc que furguem, hi trobem els anhels i les frustracions paternes, convertint-nos nosaltres mateixos en una nova generació obligada a assolir fites no qüestionades.

Com m’identifico em permet moure’m pel camp moral, donant-me les coordenades del bo i dolent, sense haver-me de preguntar el seu sentit ni, tampoc, poder aprofitar aquests petits reptes per a créixer amb una elecció més personal. 

La meva identitat, per mostrar algun exemple més, em permet generar un espai social similar a les pautes amb què m’identifico.

Finalment, la identitat es converteix en un cercle cada cop més petit i més conegut, sense espai per una resposta més lliure, menys coaccionada per l’entorn i més fresca.

L’actitud és un posicionament en el món, no una resposta. L’actitud demana una mirada atenta, d’observador, cap a la nostra manera automàtica, identitària, de viure. Pivota, principalment, en l’atenció mediata sobre els tres àmbits que formen l’estar de la persona: el físic, l’emocional i el mental. Mentre que normalment ens identifiquem amb un únic àmbit, al que deleguem, sense qüestionar, totes les respostes, l’actitud funciona com un director d’orquestra, atenta a les necessitats canviants i obertes de totes tres dimensions. Per tant, no viu pendent d’un marc normatiu (la identitat) que li marca què ha de fer, sinó que s’obra al present per a escoltar-ho.

Avui, l’opció de l'actitud atenta demana molta valentia. La valentia d’anar sol, fidel a un mateix, en un context on manquen els estels però s’obren camins per a una emancipació i maduresa més vital.