dimecres, 31 de juliol del 2013

Los heraldos negros


Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
la resaca de todo lo sufrido
se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
o los heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
de alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
de algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como
cuando por sobre el hombre nos llama una palmada;
vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

VALLEJO, C. Los heraldos negros

Fotografía de Liu Xia

dilluns, 22 de juliol del 2013


Som animals socials. Éssers destinats a compartir, amb altres, experiències, dolors i alegries dins d’aquest món, únic, en què tots convivim. Gràcies a aquest compartir, aprenem i posem en comú la nostra llengua, creem sentits i teixim horitzons i móns de noves experiències i coneixements. També creem normes, explícites i implícites, judicis i un conjunt de valors que articulen i fan possible la convivència.

Per altra banda, som individus. Persones amb trajectòries, desitjos i gustos divergents però que, sovint, alhora de decidir sobre la nostra vida, atenem a allò que anomenem, vulgarment, què diran o què pensaran. És a dir, en les nostres decisions és fortament present la mirada grupal.

No podem obviar, entrant una mica més profundament, que tot grup humà genera, en la convivència, un conjunt de normes, implícites i explícites, destinades, en un primer moment, a facilitar la convivència. Si aquestes no són actualitzades i posades en context, cauen en l’absurditat i, perdent el sentit del seu origen, són utilitzades amb abús i sense atendre la riquesa intrínseca de les diferents particularitats.

Són aquest conjunt de normes, no parlades però presents i certament coercitives, allò que genera més problemes en aquesta convivència, impedint-nos mostrar les nostres particularitats i, a més, aturant la renovació i riquesa de la xarxa social.

Extremant la polaritat que mostrem, podríem trobar els seus extrems en una societat totalitària, per una banda, i una societat individualista, per l’altra. La primera, obviant la riquesa dels seus membres, la segona, sent insolidària i egoista.

Com transitar, buscant un punt mig, entre la convivència i l’expressió particular? Fins on complir o qüestionar les normes socials? Fins on donar llibertat als nostres impulsos i desitjos? 

Les eines que tenim son bàsiques i a l’abast de tothom. Destaquem el diàleg, la transparència, el respecte i l’empatia. Quan deixem de banda les pors i som respectats amb una escolta atenta, podem transparentar-nos. Parlar sobre les nostres pors, desitjos i judicis i fer partícip l’altre. Com en tota qüestió humana no hi ha res escrit ni prescrit, la gestió de la llibertat ens ateny com a societat i com a individus i és el diàleg entre nosaltres, a cada nova situació, allò que ens permet auto-regular-nos permanentment.

Nacho Bañeras