Som animals socials. Éssers destinats a compartir, amb altres, experiències, dolors i alegries dins d’aquest món, únic, en què tots convivim. Gràcies a aquest compartir, aprenem i posem en comú la nostra llengua, creem sentits i teixim horitzons i móns de noves experiències i coneixements. També creem normes, explícites i implícites, judicis i un conjunt de valors que articulen i fan possible la convivència.
Per altra banda, som individus. Persones amb trajectòries, desitjos i gustos divergents però que, sovint, alhora de decidir sobre la nostra vida, atenem a allò que anomenem, vulgarment, què diran o què pensaran. És a dir, en les nostres decisions és fortament present la mirada grupal.
No podem obviar, entrant una mica més profundament, que tot grup humà genera, en la convivència, un conjunt de normes, implícites i explícites, destinades, en un primer moment, a facilitar la convivència. Si aquestes no són actualitzades i posades en context, cauen en l’absurditat i, perdent el sentit del seu origen, són utilitzades amb abús i sense atendre la riquesa intrínseca de les diferents particularitats.
Són aquest conjunt de normes, no parlades però presents i certament coercitives, allò que genera més problemes en aquesta convivència, impedint-nos mostrar les nostres particularitats i, a més, aturant la renovació i riquesa de la xarxa social.
Extremant la polaritat que mostrem, podríem trobar els seus extrems en una societat totalitària, per una banda, i una societat individualista, per l’altra. La primera, obviant la riquesa dels seus membres, la segona, sent insolidària i egoista.
Com transitar, buscant un punt mig, entre la convivència i l’expressió particular? Fins on complir o qüestionar les normes socials? Fins on donar llibertat als nostres impulsos i desitjos?
Les eines que tenim son bàsiques i a l’abast de tothom. Destaquem el diàleg, la transparència, el respecte i l’empatia. Quan deixem de banda les pors i som respectats amb una escolta atenta, podem transparentar-nos. Parlar sobre les nostres pors, desitjos i judicis i fer partícip l’altre. Com en tota qüestió humana no hi ha res escrit ni prescrit, la gestió de la llibertat ens ateny com a societat i com a individus i és el diàleg entre nosaltres, a cada nova situació, allò que ens permet auto-regular-nos permanentment.
Nacho Bañeras
