Vivim temps que
corren massa de pressa. És general la sensació de que el temps passa volant i
que, amb el cúmul d’obligacions que tots carreguem, no tenim un espai per a
nosaltres mateixos, per a contactar i gaudir simplement de les coses més
banals, la natura, els amics o la família.
És cert que, en el
nostre món, la barreja de velocitat i la saturació de feina i obligacions fan
que el temps que podríem gaudir per a nosaltres sigui posposat constantment,
motiu pel qual tots tenim la sensació de veure passar el temps sense poder-lo capturar.
Però, contribuïm
nosaltres d’alguna manera a que això sigui possible?
Donem alguns
apunts:
-
Ens repetim constantment que només serem algú si
aconseguim fites que no acaben mai i vivim en una societat súper-competitiva
que demana de nosaltres pivotar sobre els eixos del consum i de la producció.
Consumim experiències, produïm coneixement, etc.
-
Hem interioritzat que hem d’estar contínuament
formant-nos a nivell laboral, ser feliços en l’àmbit personal i familiar, ser
bones persones, mantenir la salut i bellesa física, etc. L’auto-exigència és
permanent.
-
Creiem que no ser bons, treballadors, independents,
bells, joves, capaços, madurs, etc. ens porta directament a la depressió,
l’ostracisme i al fracàs.
-
Per a combatre aquest conjunt de pressions i
auto-exigències imaginem les vacances de l’estiu, hipotètics anys sabàtics o
imaginatives fugides a la Pampa, la Polinèsia o el Pol Nord, segons gustos.
Aquestes fugides imaginades o fetes realitat ens permeten surar les contínues
obligacions, però polaritzen la nostra vida en extrems.
Finalment, per un
costat, cerquem arribar a ser aquell ideal que ens marquem o ens han marcat com
l’idoni però que, altrament, no pot arribar mai doncs no existeix. Per altra
banda, imaginem situacions, fent alguna d’elles realitat, de descansos
idíl·lics on poder, per fi, fer florir aquella part nostra tantes vegades
posposada però que, pel cansament, preferim, de nou, aplaçar.
La solució no està
en mantenir dues vides paral·leles, entre obligacions permanents per a arribar
a ser algú i fugides a extrems orients
per a ser aquell jo amagat i
reprimit.
La clau de volta
rau en aquest desig de ser algú. ¿Per a què voler ser algú? ¿Qui?
El desig de ser
algú reflexteix, per posar algun element:
-
Una persona que no s’accepta en allò que ja és.
-
Una persona que no valora i no valorarà res del que faci.
-
Una persona que posa el valor del que fa no en si mateix
sinó en els altres i la seva valoració.
-
Baixa auto-estima.
-
Por a la frustració.
¿Què passaria si
aquesta persona s’aturés un moment per a veure’s tal i com és? ¿Què passaria si
s’acceptés?
Nacho Bañeras
